La mort de Bin Laden ha estat la notícia més piulada de la història. Segons un article del periodista Isaac Salvatierra al web del diari Ara, la desaparició del terrorista més buscat del món es va publicar abans a Twitter i a la Viquipèdia que a The New York Times.
L’1 de maig, Sohaib Athar, un informàtic pakistanès, va descriure a Twitter l’operació dels militars dels Estats Units per eliminar Bin Laden: “Una enorme explosió ha sacsejat les finestres aquí, a Abbottabad. Esperoque no sigui el començament d'alguna cosa horrible”. Athar no sabia què estava passant i, de fet, no ho va saber fins que ho van publicar els mitjans.
És en ocasions com aquestes quan es planteja el debat sobre el futur del periodisme i l’anomenat periodisme ciutadà. Fins a quin punt són necessaris els periodistes si gràcies a Twitter podem saber què està passant a qualsevol punt del món, en directe i explicat pels mateixos protagonistes? La resposta és senzilla, el periodisme ciutadà no és periodisme, és una font.
Gràcies a les noves tecnologies, tots els ciutadans són fonts en potència. Que la gent publiqui notícies a Twitter abans que els diaris no hauria de preocupar ningú. La mort de Bin Laden n’és un gran exemple: l’explosió que va sentir Sohaib Athar no vol dir res si ningú no l’interpreta i explica al públic què vol dir. Aquesta és la tasca que han de fer els periodistes, una feina que, de moment, no pot fer cap xarxa social.
